ser, estar i haver-hi
Pot ser que se'ns pantegin dubtes a propòsit de l'ús dels verbs ser i estar. Deixant de banda els usos que no fan vacil·lar, convé tenir en compte els criteris següents:
a) Amb el verb ser indiquem simple localització (això passa quan qualsevol altra informació —durada, permanència, etc.— és irrellevant en relació amb el missatge que trametem):
El director és al despatx.
Els documents són a la secretaria.
La Sílvia era al corredor, que parlava amb la Maite.
Ja som allà on volíem arribar.
Aviat serem a final de curs.
He telefonat al Rectorat per parlar amb el Dr. Rius i m'han dit que no hi és.
b) Quan el complement és un adverbi o un sintagma preposicional (no locatius ni classificatoris), utilitzem estar:
La suma no està bé.
El nou cap del Servei d'Economia és el Sr. Muntaner, que estarà sempre a la vostra disposició.
El catàleg de l'exposició ja està a la venda.
Aconseguir una beca no està a l'abast de tothom.
c) Si el subjecte és de persona i l'atribut té sentit transitori, recorrem a estar:
La professora Pons no farà classe perquè està malalta.
El director estava irritat per l'actuació de la nova catedràtica.
d) Si el subjecte és de cosa i l'atribut és un participi, normalment fem servir estar:
La secretaria està tancada.
La comissió està formada per cinc doctors.
El despatx està mal ordenat.
(Cal tenir en compte que faríem servir ser si es tractés de la construcció passiva: Si el treball és examinat per més d'un professor, cada un ha de consignar la nota a part.)
e) Amb alguns adjectius i participis hi ha doble possibilitat, i aquesta doble possibilitat no implica canvi de significat:
La Júlia és/està casada.
La professora és/està soltera.
La idea encara és/està viva.
El projecte ja era/estava mort.
El raïm és/està madur.
La porta és/està oberta.
L'aigua del torrent és/està molt freda: em congelo.
f) Fem servir el verb haver-hi (i no pas ser ni estar) quan indiquem presència en un lloc d'una persona o cosa (tant si fem explícit el lloc com si no l'hi fem perquè se sobreentén) i col·loquem el nom darrere del verb:
La Marta era a la reunió →
A la reunió hi havia la Marta.
*A la reunió hi era / estava la Marta.
Que hi ha la Joana?
*Que hi és / està la Joana?
Saps si entre els convidats hi ha el Dr. López?
*Saps si entre els convidats hi és / està el Dr. López?
A l'acte d'inauguració hi havia tots els directors de centres i departaments.
*A l'acte d'inauguració estaven tots els directors de centres i departaments.
El presentador de les jornades ha dit que avui hi ha el director general.
*El presentador de les jornades ha dit que avui està el director general.
És trist veure que darrere d'aquestes desigualtats hi ha el poder, com en gairebé tot.
*És trist veure que darrere d'aquestes desigualtats està el poder, com en gairebé tot.
g) Amb el verb ser, quan indica localització, el subjecte podria anar darrere el verb només en casos de tematització a la dreta:
Que és al departament, la Joana?
h) Hem de tenir en compte que si fem una pregunta amb el verb haver-hi (perquè, com hem dit, hem col·locat el subjecte darrere del verb), la resposta demanarà el verb ser si presenta el subjecte en posició preverbal:
Que hi ha la Joana? →
La Joana no hi és.
*La Joana no està / no hi ha.
Que hi ha el Dr. López? →
El Dr. López sí que hi és.
*El Dr. López sí que està / hi ha.
i) No hem de recórrer a raure ni a romandre quan el que passa és, simplement, que dubtem entre ser i estar:
*El problema rau en el fet que la preparació dels participants no és adequada.
El problema està en el fet que la preparació dels participants no és adequada.
El problema és que la preparació dels participants no és adequada.
*La secretaria roman tancada a partir de les 15 hores.
La secretaria està tancada a partir de les 15 hores.
El verb romandre es fa servir per indicar permanència. Per a raure, consulteu la fitxa corresponent.