Universitat Rovira i Virgili

«La catalanofonia és una comunitat d'interessos culturals»

Entrevista al sociolingüista Miquel Àngel Pradilla

Aquesta setmana s'ha presentat al campus Catalunya el llibre La catalanofonia. Una comunitat del segle XXI a la recerca de la normalitat lingüística, de Miquel Àngel Pradilla Carmona, professor del Departament de Filologia Catalana i membre de la Comissió de Política Lingüística de la URV. L'obra, editada per Publicacions de l'Institut d'Estudis Catalans, va rebre la XXVIII Beca Manuel de Montoliu de la Diputació de Tarragona. En aquesta entrevista Pradilla ens explica les oportunitats i les amenaces per a la llengua catalana en el camí de la normalitat, a partir del concepte de la catalanofonia.

La catalanofonia és una nova denominació de la comunitat lingüística catalana. Quina proposta hi ha darrere del terme?

L'esdevenidor de la llengua catalana ha de fer front a un conjunt de reptes d'extraordinària magnitud. Un d'ells (ens atreviríem a dir que d'una importància cabdal) és l'establiment efectiu d'una autèntica comunitat d'interessos, si més no culturals, entre els habitants de la complexa i fragmentada xarxa de territoris on senyoreja. No en va es tracta d'un col·lectiu, escapçat administrativament, molt heterogeni i amb capacitat limitada (en graus diversos) d'intervenció en la millora de l'horitzó de funcionalitat de la llengua pròpia. Penso que l'assoliment de les sinergies necessàries passa per defugir els plantejaments identitaris i centrar els esforços en l'àmbit comunicatiu. És en aquest sentit que s'ha d'interpretar l'aposta pel terme catalanofonia. Situar el debat en l'àmbit comunicatiu ens ofereix una interpretació menys ideologitzada del conflicte i apunta el camí cap a una comunió de polítiques lingüístiques compromeses amb la viabilitat de la llengua catalana en un entorn multilingüe.

Quina és l'estructura argumental del llibre?

El llibre ens aporta informació sobre els tres eixos fonamentals de la planificació lingüística autòctona: el formal, el funcional i el de l'adquisició de la llengua. La gestió normativa i la dinàmica estandarditzadora, la intervenció institucional i social sobre els usos i l'acció des del món educatiu en el gruix dels territoris de parla catalana són objecte d'atenció en la primera part de l'obra. En la darrera s'hi presenten informacions demoscòpiques recents sobre la dimensió, l'estructura i la dinàmica dels grups lingüístics de l'espai catalanòfon. Tot plegat hauria de proporcionar al lector una interpretació ben fonamentada sobre la vitalitat de la llengua catalana i el seu horitzó de futur.

Anem per parts. Què en destacaries de l'apartat dedicat a la gestió de la norma i a l'establiment de la varietat estàndard de la llengua?

Pel que fa a la planificació formal, una qüestió central és el qüestionament contemporani de la codificació monocèntrica. Això és, amb la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (el 1997) i amb els episodis viscuts els darrers anys a la Franja (primer l'intent de crear una acadèmia aragonesa del català, el 1999, i més tard amb l'amenaça de creació d'una acadèmia de la llengua aragonesa, el 2013), la gestió tradicional de la normativa lingüística a càrrec de l'Institut d'Estudis Catalans s'ha vist impugnada. Aquesta nova dinàmica ha generat una desorientació important, ja que interfereix en una qüestió fonamental com és el funcionament unitari del codi.

Les administracions han assumit amb convenciment el repte d'aplicar mesures normalitzadores per a la llengua?

En relació amb la planificació funcional, això és, la intervenció sobre els usos de la llengua, l'anàlisi de les polítiques lingüístiques portades a terme en els territoris catalanòfons de l'Estat espanyol evidencia la importància dels lideratges institucionals a l'hora de gestionar el multilingüisme. El llibre mostra itineraris sensiblement diferents en funció de la circumscripció administrativa avaluada. Així, la important transversalitat política que han aconseguit a Catalunya les propostes de normalització lingüística contrasten amb la intervenció a les Illes Balears i al País Valencià. A les Illes, a partir de 1999 (des de 1978 havia monopolitzat el poder la dreta autòctona), en cada legislatura hi ha hagut alternança de poder. Al País Valencià, en canvi, l'etapa d'infraplanificació lingüística auspiciada des del PSPV-PSOE (al govern fins al 1995) va deixar pas a una nova conjuntura política que ha mantingut en el poder el PP. L'horitzó de funcionalitat per a la llengua que han defensat els diferents lideratges ha estat determinant en la millora o l'empitjorament de l'estat de la llengua en els ecosistemes administrats.

El món de l'ensenyament ha esdevingut un focus de tensió molt destacat...

Quant a la planificació de l'adquisició, l'extraordinària conflictivitat que ha acollit el món educatiu els darrers anys ha aconsellat dedicar-li un capítol especial. Per això, al llibre hi faig una crònica glotopolítica de la involució a què es volen sotmetre els models lingüístics educatius, especialment, el model de conjunció lingüística a Catalunya. L'àmbit jurídic serà l'ariet que marcarà unes noves regles d'un joc amb les cartes marcades. Sens dubte, la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 contra les prerrogatives lingüístiques que establia l'Estatut d'autonomia de Catalunya renovat el 2006 obrirà una nova etapa on l'hostilitat judicial anirà proveint-nos de notícies desfavorables a rehabilitar la llengua catalana. D'altra banda, la llei Wert obrirà un nou front de conflictivitat, ja que, amb l'exigència de garantir la vehicularitat de la llengua castellana, qüestionarà de ple el model de conjunció lingüística català. En aquest capítol s'hi trobaran els itineraris seguits pels diversos models educatius des de l'adveniment de la democràcia.

Com s'ha fet la diagnosi sobre la vitalitat i l'ús de la llengua catalana?

De la mà de la disciplina demolingüística, en el capítol 4 hi presento informacions demoscòpiques recents sobre la dimensió, l'estructura i la dinàmica dels grups lingüístics de l'espai catalanòfon. Més que una caracterització exhaustiva, pretenc actualitzar les dades en els territoris on s'han realitzat noves enquestes des de l'onada d'Enquestes d'usos lingüístics dels anys 2003 i 2004. Aquestes dades ens haurien de permetre aprofundir en el debat sobre la salut de la llengua catalana i, sobretot, propiciar una reflexió sobre els grans reptes contemporanis a què s'enfronta la comunitat lingüística, un col·lectiu escapçat administrativament, molt heterogeni i amb una capacitat limitada (en graus diversos) d'intervenció en l'horitzó de funcionalitat desitjat per a la llengua.

El futur del català, un tema recurrent. En podries fer una diagnosi sumària?

A partir de les consideracions expressades i de l'anàlisi demoscòpica esmentada, penso que el conjunt de la comunitat lingüística catalana acull un ventall ben matisat de situacions sociolingüístiques. Així, s'hi poden trobar regions on les expectatives de normalitat lingüística són plenament justificades (Catalunya i Andorra) i unes altres amb uns indicadors sociolingüístics força deficitaris (la Catalunya del Nord i l'Alguer). Al bell mig d'aquests dos grups hi ha tres territoris (les Illes Balears, el País Valencià i la Franja) on la llengua pateix de manera especial els embats d'una administració autonòmica que no tan sols no ha apostat decididament per la rehabilitació de la llengua històrica, sinó que està potenciant mesures que a mitjà termini poden alterar greument la funcionalitat comunicativa del català en el seu ecosistema històric.

Així i tot, globalment la llengua catalana va fent el seu camí cap a la normalitat lingüística. Un camí lent en el millor dels casos. I tortuós en una part substancial del seu àmbit lingüístic. En l'apartat de les fortaleses presenta una demografia important que la consolida com una llengua mitjana i la situa entre les cent primeres llengües del món, segons el nombre de parlants. També destaca l'increment sostingut del nombre de persones que declaren conèixer-la. Un coneixement, això sí, força desequilibrat segons les habilitats (entendre, parlar, llegir i escriure) i segons els territoris. Aquest coneixement no se substancia sempre en un ús habitual, però es manté força estable en el col·lectiu de parlants nadius. Correlativament, en l'apartat de les febleses destaca la dificultat d'atraure coneixedors cap a un ús efectiu de la llengua. Un dèficit que n'entorpeix l'adopció entre el col·lectiu de nouvinguts i dificulta l'objectiu de fer del català la llengua de cohesió social.

I per acabar, què entens per normalitat lingüística?

Com es pot deduir de l'anterior diagnosi, la catalanofonia té encara un llarg camí a recórrer per a assolir la normalitat. Una normalitat que, en el marc d'un ecosistema multilingüe, atorgaria a la llengua catalana una funcionalitat completa i un ús social predominant. Malgrat les incerteses que generen l'ofensiva judicial contra l'estatus de la llengua i les polítiques d'hostilitat manifesta d'algunes elits que ocupen ara el poder en determinats territoris, considero que serà fonamental continuar treballant amb determinació en l'assoliment de consensos sociopolítics majoritaris al voltant d'una intervenció lingüística impulsada amb esforços renovats. Si s'aconsegueix, estic plenament convençut que el futur encara és a les nostres mans, si més no en la major part del domini lingüístic.

Compartir

  • Twitter
  • Google+
  • Facebook
  • Linkedin

Pujar